Periodista

Adéu a la “política del raspall”

El primer president català que va parlar de tu a tu a Madrid per aconseguir un bon acord per Catalunya, després d’haver acabat la dictadura, va ser Josep Tarradellas. Era l’any 1977, i després de dues hores de reunió a la Moncloa amb Adolfo Suárez va sortir davant dels mitjans per explicar que tot havia anat molt bé, pràcticament havia estat un èxit. Més endavant va serJordi Pujol qui durant més de vint anys feia el pont aeri entre la capital espanyola i la catalana per anar recollint petites competències i construir un semi-estat. Era una època on es volia mostrar una gran cordialitat i respecte entre ambdues nacions, tant que el mateix Pujol va arribar a ser espanyol de l’any 1984 pel diari ABC.

Com és que no ha estat així amb Artur Mas? L’origen d’això es troba en que el president ha volgut posar fi a les aparences, el que entre els històrics del món de la comunicació i la diplomàcia es coneixia com la “política del raspall”, és a dir: quan vingui el català traiem la millor coberteria, els hi donem copets a l’esquena, diem que són els millors i que tenen raó amb les seves demandes però, un cop ja hagin marxat, res de res. Ara ho podem constatar amb el Corredor Mediterrani, acceptat en reunió però després en el Congrés rellevat en un segon pla pel Corredor Central.

Quan Mas va sortir en roda de premsa després de la reunió pel pacte fiscal amb Rajoy ningú de Madrid s’esperava un “no ha anat bé”. Creien que es repetiria l’elegància de Josep Tarradellas qui, malgrat que la reunió només va durar mitja hora, va demanar un diari per llegir-se’l i presentar-se davant dels mitjans com si la trobada hagués durat dues hores: “¿cómo ha ido?”, “ha ido bien”. Els dirigents de Madrid s’esperaven que en Mas callés, com ho va fer Jordi Pujol que mesos després de ser atacat per la premsa de Madrid el 1984 el van premiar com espanyol de l’any per “no emprendre un nacionalisme radical” com a resposta.

La postura de Tarradellas va traduir-se en una nova reunió on va aconseguir que se li donés a Catalunya la Generalitat. La paciència de Pujol, després de ser acusat de corrupció l’any 1984, va suposar un breu aplaudiment que no era més que un copet a l’ombro pel seu servilisme. La resposta de Mas no entrava dins els plans, i encara més, és un problema perquè no interessa que un president català no sigui servil. Ara bé, potser és aquesta postura la que necessitàvem per fer-nos respectar i enviar un missatge a Europa: ja n’hi ha prou.

Close
Benvingut a joansole.cat
També em pots seguir a les xarxes socials