Periodista

Digital no és sinònim de progrés

Ser dels qui creuen que hi ha una alternativa a la digitalització avui en dia comporta erigir-se com un romàntic. Sí, sóc un dels defensors dels diaris i les revistes en format paper i afegeixo que sempre he cregut que els únics que poden dir amb total certesa que aquestes publicacions deixaran d’imprimir-se són els mateixos propietaris de les impremtes, la resta són suposicions i pronòstics d’un mercat inestable i imprevisible.

L’any 1993, Sylvester Stallone va protagonitzar una pel·lícula titulada Demolition Man. En una brevíssima síntesi, Stallone és un policia que a causa d’un accident on moren hostatges és condemnat a ser congelat en un estat d’animació suspesa durant trenta-sis anys per descongelar-lo el 2032. Un càstig ben singular. Quan desperta es troba en un món ordenat, net, sense crims i totalment digitalitzat fins a tal punt que el sexe es practica amb un simulador sense que hi hagi cap contacte físic entre els individus. Un mètode anticonceptiu fantàstic.

Exageració o il·lusió, és descabellat imaginar-se un futur així? Fins a quin punt estaríem disposats a digitalitzar la nostra vida? Si fa no fa, ara mateix ja ens exposem a mirades anònimes amb informació que trobem innocent. Ja hi ha lladres que utilitzen les xarxes socials per estar alerta de publicacions d’usuaris que pengen imatges del seu domicili o que anuncien que marxen un temps de vacances. “Nova York, here we go!”.

D’on ve aquest morbo o necessitat de penjar cada instant de la nostra vida que trobem digne de ser vintage, hipster o cutrer? Fama o notorietat? Ser vist? Demostrar que els nostres peus efectivament estan amb nosaltres a la platja? Ja ho sabien els nostres pares que aquella foto que ens van fer quan teníem cinc anys seria la nostra imatge de presentació per quan tinguéssim més de vint anys? Es van imaginar algun dels nostres avantpassats que algun cop apareixerien en una xarxa social i que la seva cara quedaria registrada pels buscadors d’internet i a disposició de milions d’usuaris?

L’exposició de la nostra vida a internet pot ser molt perillós, i transformar tot el que ja existeix en format digital no esdevé sinònim de progrés, jo m’atreviria a dir que fins i tot ho és de fredor. La setmana passada m’animaven a entrar al segle XXI perquè encara carrego una carpeta en lloc d’una tauleta. I amb tota sinceritat, prefereixo una carpeta i una cita cara a cara que la fredor d’una pantalla. Sí, potser queda exagerat el simulador sexual que la pel·lícula Demolition Man imaginava per a l’any 2032. Però estem al 2013 i ja fa anys que existeix el cibersexe. Temps al temps.

Close
Benvingut a joansole.cat
També em pots seguir a les xarxes socials