Periodista

Elogi al PSC del ‘no’

publicat a Revista Mirall

Miquel Iceta va dir quelcom molt encertat ahir a El Món a RAC1: “sembla que el PSC no existeix fins que no diu alguna cosa contraria al PSOE”. I sí, té tota la raó. Ja fa més de quatre anys que la política catalana es mou en l’eix nacional, les últimes eleccions al Parlament de Catalunya van deixar molt clar quin és el context polític d’aquest país. Un marc on la dreta i l’esquerra conflueixen per un objectiu comú, sigui per la independència o l’autonomisme. D’aquí rau que el Partit Demòcrata i ERC vagin junts en una llista de sensibilitats socioeconòmiques molt diverses i que Ciutadans, autor del discurs més bel·ligerant contra el procés, passi per davant del PP i forci el PSC a combregar amb una retòrica de combat que ha envellit el seu votant i desplaça els joves a opcions com les de Pablo Iglesias o Ada Colau.

Si després de la versió socialista de Apocalypse Now el PSC encara segueix mantenint el seu ‘no’ i prem el botó de l’opció negativa durant la investidura de Rajoy, el partit i el seu líder, Miquel Iceta, seran motiu d’elogi. I no pas perquè hagin trencat la disciplina de vot, ni tan sols per fer front a Susana Díaz, sinó per fer un exercici de coherència lloable i respectar el mandat de les bases. A diferència de la lectura de confrontació que en podem extreure, crec que cal valorar el fet que els socialistes catalans siguin capaços de desmarcar-se d’aquells que faciliten el govern a Rajoy; l’home que ha hipotecat tot un país amb els rescats bancaris, ha minimitzat les pensions i ha fet realitat lleis com la d’educació, que fa obligatòria l’assignatura de Religió -en un Estat laic- mentre minimitza la de filosofia, imposa noves proves diagnòstiques a primària, facilita la segregació a les aules i treu autonomia a les escoles perquè escullin els seus directors – l’Estat pot vetar i decidir qui dirigeix el centre-. Un text legislatiu que comparteix estrellat amb la de Seguretat Ciutadana, que posa contra les cordes la presumpció d’innocència, desdibuixa drets fonamentals com el de la intimitat -amb escorcolls preventius- o el dret a la informació amb la prohibició de gravar actuacions policials.

Catalunya, element clau de la caiguda del PSOE

Es pot dissimular tant com es vulgui, però la realitat de la caiguda en desgràcia del PSOE per renovar el poder al PP es deu a la incomprensible prohibició de diàleg amb les forces independentistes que haguessin fet possible un govern alternatiu. No deixa de ser surrealista que es pretengui resoldre el repte polític català silenciant els seus representants. És millor negar el diàleg a una minoria, actitud del tot discriminatòria, que arribar a un acord per fer possible un referèndum pactat.

De fet, quan el PSC va perdre de vista el dret a decidir també va deixar escapar l’oportunitat de mantenir-se viu en molts debats on ara ni hi és ni tampoc se l’espera. De la mateixa manera que a Catalunya En Comú Podem i CSQP han recollit el guant caigut del referèndum dels socialistes i creixen en intenció de vot, al País Basc han ensopegat amb la mateixa pedra amb Podemos Euskadi. Una pèrdua que l’expresident de la Junta d’Extremadura, Ibarra, valorava d’una manera totalment oposada: “entendria que el PSOE trenqués amb el PSC si no respecten la disciplina de vot, estan perdent vots i ens en fan perdre a la resta d’Espanya”. Una altra lectura carregada de miopia de la situació, si el teu electorat cada dia és més vell i les noves generacions d’esquerres abracen partits que et mengen el discurs potser no tot rau en l’orgull nacional, sinó en la manca de projecte o la similitud d’aquest amb el de la dreta del Partit Popular.

Podem, líder de l’oposició

El gran guanyador d’aquest nou escenari és Podem i les seves confluències, el PSOE ha decidit deixar de ser una opció de canvi amb la seva abstenció. Poden justificar la seva abstenció amb el bloqueig polític que viu l’Estat, la necessitat de fer uns nous pressupostos o amb la pressió d’Europa per pagar el deute. D’acord, però això només convenç a qui ha fet aquest discurs, l’entorn del Partit Popular i el seu poder mediàtic. És molt il·lustratiu veure com l’ABC, La Razón, El Mundo o El Español han rebaixat el to contra els socialistes, o de quina manera El País celebra un govern de Rajoy. Per molt que s’inventin el hashtag #FemForaRajoy, ara mateix l’única opció a l’Estat per fer-lo fora és votar Unidos Podemos i els partits que es mantenen en el ‘no’ -on podria ser el PSC-.

 

Article publicat a la secció d’opinió del Directe!cat
Close
Benvingut a joansole.cat
També em pots seguir a les xarxes socials