Periodista

En venda l’hegemonia cultural de Barcelona

El millor de fer una carta als reis és demanar sense límits amb l’esperança que el dia 6 de gener caigui algun d’aquells regals que consideres impossibles. Si la carta l’escriu un nen tot té explicació, forma part de la innocència de l’edat, quan ho fa un partit polític la fórmula ja compta amb un element de perill que pot provocar frustració, rebel·lia i confrontació amb el seu votant o militant.

Aquestes últimes setmanes l’Ajuntament de Barcelona s’ha mogut com un vaixell enmig d’una tempesta, els pressupostos municipals han escenificat allò que molts politòlegs van anunciar quan Barcelona en Comú va guanyar les eleccions: és un resultat molt just. I afegiria, fou tan just que quasi hagués estat millor per a ells haver perdut per fer una oposició dura contra els qui durant la campanya van titllar de màfia: PSC i CiU. 11 diputats de 41 t’exigeixen una gran capacitat negociadora, limitada, en aquest cas, quan ets esclau d’una oratòria i un missatge excessivament dur contra els altres. Van alternar l’esperança del canvi amb l’odi cap a CiU, la il·lusió de fer una nova Barcelona amb la confrontació del model de ciutat que durant els últims 30 anys va construir el PSC. L’acord pressupostari amb els socialistes ha constatat aquella màxima que diu que un és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules:

Screenshot_20160507-190424

ChtAQ7tW0AASU-D

Screenshot_20160506-141509

Screenshot_20160506-141516ChslDsaWwAAPvAFChxW6_2WEAAycaz

 

La necessitat d’aprovar els pressupostos exposa públicament l’esclavitud de les paraules, fer-ho amb el PSC i amb una proposta econòmica continuista de Xavier Trias ridiculitza el concepte de nova política que s’atrevia a assenyalar amb el dit els mafiosos i pretenia canviar-ho tot.

La cultura de Barcelona, en venda

Hi ha una qüestió al voltant de l’aprovació dels pressupostos d’una controvèrsia major, ideològicament parlant, més enllà del fet d’estrènyer la mà amb qui no volies fer res: el control de l’àrea de cultura. Un dels grans referents de l’esquerra catalana, recuperat i exposat amb més èmfasi per En Comú, Podem i Catalunya Sí que es Pot, és Antonio Gramsci i la seva teoria de l’hegemonia cultural. Fer possible una nova cultura, un nou món que es contraposi a allò antic que permeti canviar l’estatus quo. Crear un nou espai cultural, una nova hegemonia a partir de nous referents, noves veus i noves mirades. A grans trets, i disculpeu la simplicitat, fer néixer un nou món on l’esperit crític i l’activisme faci front a la passivitat i la indiferència. Serveixi com a exemple aquest text desenvolupat en el llibre Odio a los indiferentes del qual REVISTA MIRALL n’extreu gran part del seu ideari per promocionar joves del món cultural i periodístic que busquen el seu espai.

El fet que Collboni sigui el segon tinent d’alcalde i porti l’àrea de Cultura fa visible la manca de coherència politicocultural d’aquest govern, i a més, ens descobreix que l’àrea de Cultura ha estat un destorb des del primer dia. Cedir la cultura del teu govern a un altre partit és la hipocresia més flagrant de qui té a Gramsci com a referent.

Si el govern que proposava el canvi fa tot just un any no és capaç de controlar l’hegemonia cultural de la seva ciutat, aquest govern està abocat al fracàs per la senzilla raó que estarà perpetuant el model dels últims 30 anys que fa tot just 12 mesos era titllat de mafiós. Les expectatives que va generar l’actual alcaldessa són una llosa per a la seva gestió, fóra bo que els hashtags i els missatges de canvi es concretin en fets. És fàcil vendre el canvi i, en paral·lel, el mes de novembre concedir una subvenció de 60.000€ directa i fora de convocatòria a la Fundació Codespa, qui té un pressupost de 6-8 milions d’euros (90% de fons públics) i té a Felip VI com a president d’honor. Si Barcelona en Comú és capaç de vendre l’hegemonia cultural de la ciutat, és un govern que en cap cas té opcions i intencions reals de generar cap canvi.

 

Close
Benvingut a joansole.cat
També em pots seguir a les xarxes socials