Periodista

Estat de la nació: El fracàs educatiu (I)

Una de les virtuts que té el Japó és el baix nivell d’alcoholització i consum de drogues de la seva població. William Ouchi deia que, al contrari que als països occidentals, a la nit una noia podia tornar cap a casa tranquil·la pel centre de la ciutat sense haver d’estar patint per la seva seguretat. Segons ell, la clau d’això era la confiança, la intimitat, el suport i la solidaritat que han anat aprenent al llarg de la seva vida des que estan estudiant fins que treballen.

El sistema educatiu nipó és molt exigent, m’atreviria a dir el més exigent del món. Cap als 4 anys molts nens es troben que han de fer cursos intensius per preparar un examen d’admissió i entrar a una escola de parvulari especial. La formació a una escola d’aquestes servirà, a més, per al cap de 14 anys, poder aprovar l’examen nacional que determinarà si entren o no a laUniversitat Imperial. Per tant, ens trobem que ben aviat els japonesos ja viuen amb l’angoixa de saber que el seu futur depèn d’un examen. Angoixa que durarà fins que acabin la carrera i que, senzillament, sobreexplota l’alumne.

Totalment oposat a aquest model educatiu tenim el nostre, dividit en primària – educació secundària obligatòria – batxillerat i universitat, el qual, des del seu primer esglaó, ja està fracassant.

Centrant aquest primer article en l’educació primària, ens trobem que els estudiants aprenen, sobretot, a llegir, escriure i les bases de les matemàtiques (sumar – restar – dividir – multiplicar). Aquest període és un dels més “relaxats” i el més important de tots els que vénen. El nostre model es basa amb l’artificialitat, aprenem les taules de multiplicar de cantarella, llegim per obligació i escrivim perquè ens ho mana el professor.

L’alumne no gaudeix de la lectura, sap que el que està llegint pot ser motiu de pregunta al dia següent. Es centra més en recollir dades que no pas en imaginar la història; sap que hi ha un pirata que es diu Barba Roja, que té un lloro i un tresor amagat. Prou. No imagina com és la seva cara, només sap que el llibre diu que duu una llarga barba i això pot ser pregunta d’examen. Primer símptoma del fracàs: perd la passió per la lectura i relaciona llegir amb avorriment o feina.

“Cada dia a les 11 farem dictat. Porteu llapis i goma per si us equivoqueu”. El segon símptoma del fracàs és la falta d’expressivitat escrita. L’alumne entén que escriure comporta redactar allò que ens està llegint o manant de deures la professora; per quina raó caldria escriure el que penso si ja em diuen de què he d’escriure? Hi ha mètodes que molts professors estan començant a dur a terme tot i la feina que els hi pot comportar: redacció lliure i posterior correcció. S’ha de deixar l’alumne que escrigui el que vulgui a partir de les normes de sintaxi i ortografia, no és necessari corregir només els dictats previs a l’inici de la classe, sinó que hem de potenciar la participació de la família amb aquests escrits. L’alumne ha de rebre dels pares la cooperació necessària com per veure que escriure no només pot ser una activitat familiar sinó també una via d’expressió personal.

El mateix passa amb les matemàtiques, per a molts l’assignatura més pesada de totes i que pot ser l’origen del que més endavant ens trobarem al batxillerat. Els alumnes s’aprenen de memòria les taules de multiplicar, et reciten la taula del 9 sense cap problema, ara bé, saben que 9 per 5 és 5 vegades 9? O simplement saben que és 45? En aquest sentit, les matemàtiques són el tercer símptoma i el que més es repetirà al llarg de la carrera estudiantil; memoritzar per a una prova i prou.

Els alumnes acaben la primària amb la perspectiva que la secundària serà el mateix però amb major dificultat. Hauran de llegir més llibres a desgana, escriure sobre temes que seran la còpia de la Viquipèdia i seguiran memoritzant per respondre una pregunta.

Close
Benvingut a joansole.cat
També em pots seguir a les xarxes socials