Periodista

Fracàs educatiu (III) – Jo proposo

Amb el 32% d’alumnes que s’han quedat enrere, ara l’estudiant arriba al batxillerat per aconseguir una nota.

Després d’haver perdut la passió per la lectura, ja que relaciona llibre amb avorriment i a més manquen d’expressió escrita per falta de motivació, l’estudiant es troba en la fase més decisiva de la seva vida, o així li venen. I el cert és que tot el batxillerat gira al voltant d’un examen i una nota, la selectivitat i el 7 per entrar a (…).

El batxillerat en si està molt mal estructurat. Dos anys no són suficients per dotar de prou coneixement els alumnes en tots els camps, sobretot econòmics i històrics. Estem ensenyant per aprovar, no per aprendre, i això estimula l’estudi de memòria per després oblidar. El tant per cent d’alumnes que aprova la selectivitat és del 90%, un èxit! Si no tenim en compte que s’aprova amb un 4.

L’evidència del fracàs d’aquest model i de la poca interiorització del coneixement es veu un cop ja s’ha començat la universitat. El baix nivell que hi ha es fa palès a les classes: ens podem trobar amb qui no sap calcular un tant per cent, qui creu que Franco va guanyar unes eleccions o que Hitler era comunista. Només per la confusió de dades ja es mostra que tot és de memòria, doncs va ser Hitler qui va guanyar unes eleccions, tant un com l’altre perseguien els comunistes i lúnic dictador comunista important d’aleshores fou Iósif Stalin.

Veure com hi ha grans carreres, grans per la seva importància al país, com és la d’economia, on amb un 5 ja es pot entrar, fa comprendre per què la crisi s’allarga. Constato que hi ha casos de persones que estudien a ESADE i que no tenen complexe a reconèixer que tot ho resolen copiant i que no saben de què va el tema.

Tota aquesta orgia de copiades i dades sense sentit té el seu resultat al món laboral. Recuperant el llibre de la ‘Theory Z’ de William Ouchi, al Japó les decisions en una empresa no són cosa de dos, sinó que hi ha un consens general a l’hora de decidir, tanmateix, els treballadors més escoltats són els més joves perquè s’autoformulen objectius propis que ajuden als comuns, i tothom té treball fix fins els 55 anys, edat de prejubilació que aprofiten per obrir negocis familiars.

Aquest model de treball basat en la implicació a Espanya és impossible. És difícil voler demanar un consens general si ja trobem que el planter de l’empresa ha crescut amb el missatge que es pot obtenir de tot sense esforç i viu en la cultura del diner fàcil – hi ha qui no treballa si no té un sou mínim de 1.000 euros i prefereix seguir a l’atur, ergo, diners fàcils sense esforç -.

Proposo un model educatiu que no canvii cada dos anys les pautes del joc, amb un sistema inclusiu, però amb classes més petites per tenir un tracte més directe entre professor i alumne, una aula de 25 alumnes hauria d’estar dividida en dos – guanyem tracte personal i una plaça de docent -. Demano una major inversió en educació, ja que no arribem a dedicar-hi ni el 5% del PIB. I afegeixo que un sistema com el de Bolonya no hauria de buscar estudiants professionals sinó futurs treballadors formats.

Molts de vosaltres haureu seguit la trilogia, altres s’hauran llegit només un paràgraf de cada capítol, no us en culpo, ens han ensenyat que la lectura és avorrida.

Close
Benvingut a joansole.cat
També em pots seguir a les xarxes socials