Periodista

Guanya Trump i la mala anàlisi dels nostres mitjans

Publicat a Revista Mirall el 9 de novembre

En un moment on el show impera i la polarització és extrema s’entén la victòria de Trump. Els mitjans i els politòlegs han tornat a errar en les seves anàlisis. Com ja ho van fer amb el Brexit, el referèndum sobre l’acord amb les FARC a Colòmbia o els resultats de Podem a les eleccions generals.

S’ha menystingut el vot antisistema, o radical, i es donava per fet que un “monstre” no guanyaria. Aquesta campanya estava feta a la mida de Trump: confrontació, cap projecte, eslògans i acusacions personals. I el que és més destacat, els mitjans de comunicació han exhibit un prejudici de la seva figura que avui destapa les seves vergonyes.

És important tenir en compte que els EUA no queden tan lluny, aquí aquest corrent de politica-show ja ha arribat. És igual el projecte, impera l’eslògan i el tweet. Guanya el sofisme, qui millor parla s’imposa: hi hagi, o no, una solució a la qüestió.

No oblidem que una de les grans diferències entre Trump i Hillary és que un és transparent en les seves idees i l’altra es mou en la foscor, les habitacions tancades i una llarga carrera política a primera línia. Es poden compartir, o no, les idees de Trump però és un polític directe. Hillary i l’equip interpretaven això com un benefici, però el resultat diu que no. Mentre Trump atacava els mexicans, Hillary no ha pronunciat cap paraula en castellà ni ha fet un relat alternatiu contra el mur a Mèxic. I alerta amb el mur, no passem per alt que els votants hispans de Trump hi estan d’acord perquè així s’acabarà amb les màfies i la mort.

La cobertura dels nostres mitjans

Unidireccional i representativa de la mala interpretació dels analistes polítics: Trump és el dimoni, Hillary és un àngel. No he sentit quasi cap veu que recordés que Clinton va votar a favor de la invasió d’Irak el 2002, va motivar que s’enviessin més tropes a Irak i Afganistan, o la revelació dels correus que mostren com Hillary tenia un pla secret per actuar sobre Líbia i concentrar més poder i ingressos a través del petroli o que va donar suport a imposar més sancions econòmiques a l’Iran.

És normal que avui la victòria de Trump sorprengui els analistes, fa 48 hores que la presidenta dels Estats Units era Hillary Clinton. Les urnes han dit el contrari. La lectura del mur a Mèxic és un símptoma molt clar de fins a quin punt no hi ha hagut el mínim interès per baixar del debat sobre el racisme de Trump a la situació real. Mentre uns dedicaven portades per caricaturitzar el republicà amb el bigoti de Hitler, cosa gens original, molt pocs han parlat amb familiars o testimonis que han travessat la frontera amb Mèxic. Avui a El Món a RAC1 s’ha donat aquesta escena quan, tots sorpresos perquè una mexicana hagi votat Trump, la dona ha deixat en fora de joc a tothom donant suport a la idea: la situació allà és dramàtica.

Està molt bé cobrir les eleccions dels Estats Units i anar a Washington o Nova York per tenir la postal en directe. Però si es fa, com a mínim, no hi posem l’analista de torn que tant pot parlar del sexe de les oques com de l’Estat Islàmic. Hi ha una gran quantitat d’analistes que no són estrelles mediàtiques que aporten més llum als resultats d’avui que no pas el tertulià que va a tots els debats sigui per quota de partit o per l’amistat d’un gintònic de divendres nit. Des de la meva humil posició, on a vegades tinc l’oportunitat d’analitzar l’actualitat tant a la ràdio com a la televisió, reconec que he rebutjat invitacions quan mancava d’informació sobre el tema de debat. Per què em posaré a debatre una qüestió política o econòmica si no puc aportar res a l’audiència més que la meva ignorància o unes intervencions estèrils? Potser aquesta manera de veure-ho em tanca algunes portes i/o oportunitats, però trobo que en qüestions com aquestes s’ha de ser honest i no explotar teories aleatòries com què Clinton ha perdut les eleccions per ser dona.

Per sort internet ens facilita tenir accés a mitjans de tot el món, com en aquest cas els nord-americans, i ens permet tenir una mirada més oberta que ens ajudi a entendre com l’àngel que va votar bombardejar l’Irak l’any 2002 ha perdut contra el dimoni que ha fet de la seva campanya un show de despropòsits racistes. En aquest sentit, em sento molt orgullós que una capçalera com Revista Mirall en lloc d’entrar a debatre sobre la malícia de Trump es concentrés en analitzar la figura de Clinton, des del feminisme neoliberal i la lluita social que exposava en Guillem Gras fins a la manca de sensibilitat feminista que denunciava la Patricia Escudero.

Close
Benvingut a joansole.cat
També em pots seguir a les xarxes socials