Periodista

Informer PSC

Fa cosa d’una setmana que el fenomen ‘informer’ s’ha consolidat. Pàgines de Facebook on s’expliquen xafarderies dels universitaris que van des de “l’original” “paga la coca” a declaracions d’amor pujades de to. Bé, qui diu amor diu manifestacions explícites de sexe animal. Personalment trobo perillós que una xarxa social es dediqui a difondre anònimament aspectes que poden ser de la vida privada d’algú altre, o simplement que vulneri la seva intimitat o honorabilitat. No acaba de tenir la seva lògica que, per un costat, manifestem que Facebook no garanteix la privacitat de les nostres dades i aquest tingui pàgines que difonen informació que pot ser totalment falsa. La mateixa coherència que té no exigir cap privacitat a Twitter.

L’anonimat dóna valentia, saber que pots tirar la pedra i amagar la mà és molt morbós. Què faria un membre del PSC si pogués dir obertament el que pensa sense identificar-se? Periodísticament no tindria valor, malgrat que alguns es conformen amb esborranys, però amaga un toc d’erotisme. Té la seva lògica que els qui s’han mostrat més crítics amb la direcció hagin estat personatges que van tenir  un rol important en el partit, com Joaquim Nadal i Montserrat Tura a més d’Ernest Maragall, però el clima de calma tensa que es respira dins les files socialistes posa els pèls de punta al mateix Joan Roura. El discurs que han mantingut Lucena i Navarro aquests últims dies en els diferents mitjans de comunicació era el del típic amic que separa a dos ebris, amb aquella pausa de comprensió, de calma d’entendre-ho tot però que, al cap i a la fi, gesticula paciència perquè se’n vagi a casa a dormir la mona. Tots dos han exercit de professors de la política per explicar que el procés per convocar un referèndum pactat amb l’Estat és lent però obligat, “pot durar 10 anys” deia Lucena, mentre que Navarro s’embolica amb el procés d’Escòcia i el Quebec. Acceptaríem el realisme de Lucena, però no la il·lusió de Navarro. Dos països amb tradició liberal no es poden comparar amb la democràcia amenaçada per cops de pistola d’Espanya.

El que va començar fa uns mesos com una anècdota –Ernest Maragall trencant la disciplina de vot- ara ja comença a sondejar-se entre molts diputats del grup socialista per votar punts claus per l’evolució política de Catalunya. Navarro sempre ha manifestat que el PSC és un partit amb moltes veus crítiques i debats interns, però potser no els escolta. Apostar pel federalisme i retirar el sector catalanista ha costat els pitjors resultats electorals de la història del PSC, tothom diu les coses a la cara i clar? No ens hauria de sorprendre un ‘Informer PSC’.

Close
Benvingut a joansole.cat
També em pots seguir a les xarxes socials