Periodista

Jo vaig plorar

La meva intenció no és la d’escriure un article venerant el Barça i molt menys publicar i repetir els tòpics de la senzillesa, respecte i humilitat dels seus jugadors. És la d’explicar les sensacions que jo mateix vaig sentir ahir quan vam guanyar la quarta copa d’Europa després d’un any ple de personatges que es fan dir periodistes i, en moltes ocasions, han titllat a Catalunya i a la gent que hi viu en aquesta petita gran nació com a “catetos“.

Després d’una setmana tensa amb  una acampada a plaça Catalunya, amb hòsties, porres i fotografies manipulades pel mig, dissabte era un dia que els culers vàrem ser, com els indignats avisen, hipnotitzats pel gran poder de la democràcia, el futbol. El que es coneix com l’atracció dels que ens manipulen per desviar l’atenció dels ciutadans dels problemes reals.

Doncs així va ser, ahir no tenia cap per a l’acampada, no tenia cap per als exàmens universitaris i molt menys pels problemes que tinc, he tingut i em poden venir, tenia cap pel Barça, tenia la vista posada a Wembley, tenia el cos a l’Arc de Triomf i estava rodejat de persones que vestien la samarreta blaugrana i portaven estelades a l’esquena. Estava rodejat de companys, de germans catalans que defensarien Catalunya com si fossin segadors. Estàvem tots junts, abraçant-nos quan marcaven els culers, lamentant-nos quan empatava el Manchester i fent reflexions al descans, però sense la tranquil·litat i el silenci que reclamen els acampats sinó amb l’alegria de saber que el Barça no podia fallar.

Quan el partit va acabar vaig plorar, i no tinc cap problema en dir-ho, vaig plorar. Plorar en veure tanta gent feliç, plorar per escoltar que la gent cantava els segadors i les senyeres ondejaven amb total llibertat i tirant enrere els insults que durant tot l’any havien aguantat. Vaig plorar, les llàgrimes eren d’emoció, però cada gota que em queia deia: “tornarem a vèncer”, i ahir ho vàrem fer.

Close
Benvingut a joansole.cat
També em pots seguir a les xarxes socials