Periodista

Joan Herrera i ICV-EUiA: Preparats per adaptar-se

La legislatura del 2010, la primera d’Artur Mas com a president de la Generalitat, va ser la que va erigir a Joan Herrera com “l’autèntic cap de l’oposició”. Les lloances a les seves intervencions al Parlament durant aquells dos anys de legislatura es repetien per evidenciar encara més la descomposició dels socialistes a Catalunya. Era un context còmode per la dura línia política que volien aplicar contra el govern de CiU, la crisi econòmica va provocar que la Generalitat fos de les primeres comunitats, per no dir la primera, en aplicar les mesures d’austeritat que demanava la Unió Europea. Mesos abans, el 12 de maig del 2010, ho feia el president Zapatero en una sessió negra per als socialistes al Congrés. Un tret al peu del socialisme espanyol, i de retruc, del català. Iniciativa s’erigia com l’abanderada contra les polítiques de les retallades socials. Els socialistes s’enfonsaven en l’estigma de ser els culpables de la crisi.

El panorama de l’esquerra catalana, aleshores traïda pel malaguanyat Estatut que va prometre Zapatero, es recol·locava. Els resultats de les eleccions generals a Catalunya ho varen materialitzar, el PSC va passar de 25 diputats a 14. Convergència i Unió, per primera vegada, era la primera força. ICV-EUiA, amb Joan Coscubiela com a cap de llista, triplicava els seus resultats. D’un sol representant el 2008, als 3 del 2011. Malgrat venir d’unes catalanes en què van perdre 2 diputats, eren bons temps per a la federació de partits creada sota l’impuls del PSUC. Joan Herrera liderava el partit amb el prestigi d’una bona activitat al Congrés dels diputats, les seves intervencions a poc a poc el van anar consolidant com l’home dur contra les polítiques de les retallades de CiU , fins i tot, ja a les eleccions del 2012, alguns mitjans els posaven al podi dels millors en els debats electorals juntament amb Oriol Junqueras i Artur Mas.

Els millors resultats des del 1980

En les eleccions del 25 de novembre del 2012, ICV-EUiA va registrar els seus millors resultats des del 1980: 359.705 vots (+129.000), 13 diputats (+3) i presència a les quatre demarcacions van validar la campanya i la línia. Uns resultats molt celebrats per una força que va governar durant dues legislatures.

El problema d’Herrera, però, just començava a gestar-se. El debat sobiranista, el dret a decidir i el pacte per a la consulta del 9 de novembre no només va deixar fora de combat els socialistes i Pere Navarro, sinó que van començar a dibuixar un comportament incòmode del cap de llista d’ICV-EUiA. De cop i volta, Herrera es trobava al costat de l’home que volia derrotar, Artur Mas. Sense definir-se a favor o en contra de la independència, era capaç de fer creure a uns i altres que estava al costat d’una de les opcions amb les seves afirmacions. Al Parlament, entrava la CUP amb un discurs més atrevit i nítidament independentista: independència per canviar-ho tot.

***

“ICV acceptaria la independència si es nega un nou estatus a Catalunya” 

***

“ICV votarà sí a la definició d’un Estat. S’ha acabat l’Espanya de les autonomies”

***

“Catalunya ha de ser un Estat lliure associat a una Espanya plurinacional”

***

“El dret a l’autodeterminació no és sinònim d’independència”

***

“Catalunya ha de ser un subjecte polític sobirà que decideixi lliurement el seu futur”

***

El trajecte a favor del dret a decidir i el joc sobiranista a poc a poc va anar desviant-se cap a un altre projecte que, uns mesos abans del 9 de novembre, va entrar amb força a l’esfera política espanyola. Els 5 diputats i l’1,2 milions de vots de Podem a les eleccions europees van obrir un nou panorama. Segons relata Jordi Pérez Colomé al seu blog a El Español, entre el gener i febrer del 2014, tres mesos abans de les europees, a casa de la secretària general de Podem a Catalunya, Gemma Ubasart, es va celebrar un sopar amb Ricard Gomà, el número 1 d’Iniciativa a Barcelona, per tancar un acord de candidatura conjunta amb Guanyem, el partit d’Ada Colau, qui aleshores encara era portaveu de la PAH. El resultat de les europees avalaven el partit de Pablo Iglesias, l’alcaldia de Barcelona demostrava que la fórmula pot funcionar.

Què en queda d’Herrera?

L’home que va donar els millors resultats a Iniciativa s’ha anat apagant. Desaparegut en les municipals, ara fa un pas més enrere per permetre una llista d’esquerres sota el possible nom de la llista del ‘Sí se puede’. Joan Coscubiela serà la proposta d’Iniciativa per liderar la llista, Teresa Forcades ho serà de Procés Constituent, Albano Dante, el candidat de Podem mentre que Nuet ho serà d’EUiA. Herrera,

No és només la pregunta “què en queda d’Herrera?”, és també pertinent per a ICV i EUiA. Pablo Iglesias ja té opinió sobre els candidats a liderar la llista.

“Crec que Teresa Forcades no seria una bona candidata d’una confluència en la qual participi Podem a Catalunya”

Sobre Joan Josep Nuet i Herrera:

“Tant Herrera com Nuet són llops vells de la política. Crec que ells reconeixerien que en un moment com aquest el paper que tindran no pot ser molt protagonista”

De fet, sobre la mateixa ICV i EUiA el pensament segueix la mateixa línia:

“Barcelona en Comú no va triomfar perquè allà estiguessin EUiA, ICV i altres partits polítics. Va triomfar perquè estava Ada Colau i perquè era una referència d’una cosa nova. Tenia molt a veure amb aquell Podemos de les eleccions europees

Preparats per adaptar-se

Joan Herrera, igual que ICV-EUiA, està preparat per adaptar-se a la nova realitat política, a la venda de les sigles, si fa falta, per tenir un rol en aquest cicle de canvis. A les eleccions municipals van cedir el pressupost de campanya i l’espai als mitjans de comunicació al projecte de Barcelona en Comú. De cara al 27 de setembre, tot apunta que faran el mateix. Iniciativa té la clau per entrar als debats dels mitjans públics, tot i que a Andalusia Podem i UPD van gaudir de presència als mitjans malgrat no tenir representació, la Junta Electoral va determinar que les formacions eren grups polítics significatius. Un precedent que es pot aplicar també a Catalunya.

La marca desapareix

Malgrat els intents d’Herrera i Camats per puntualitzar el mèrit del seu partit en la victòria a Barcelona en les municipals del 24M, la victòria té un nom i un partit: Ada Colau i Barcelona en Comú. La campanya fou la negació màxima de la col·laboració d’Iniciativa. Desapareguts a la capital, ara es posen a les mans de Pablo Iglesias per ser un element més del que acabarà sent “la llista de Podem”. Accepten de bon grat aquest paper secundari amb el risc que comporta per al coneixement general, quatre anys a l’ombra del partit de Pablo Iglesias poden ser devastadors per una força que en el futur potser vol dotar-se de més protagonisme. El que fins ara és una federació d’esquerres catalanes cedirà tot el seu capital a una força nova nascuda fora del país.

Una opció guanyadora, res de perdedors

Per entendre bé la situació, cal consultar les paraules d’Iglesias en una entrevista a El Crític sobre Izquierda Unida: “Els encanta reconèixer-se en aquesta mena de cultura de la derrota. El típic esquerranós trist, avorrit, amargat. La lucidesa del pessimisme! No es pot canviar res; aquí la gent és imbècil i votarà Ciutadans. Aquesta gent prefereix quedar-se el seu 5% de vots, la seva bandera roja i el seu no sé què. Em sembla superrespectable, però a mi deixeu-me en pau. Nosaltres no volem fer això. Volem guanyar”. 

Iniciativa veu amb Podem opcions reals per tenir el poder i aplicar les seves polítiques, sols serien un partit d’esquerres que es quedaria amb un 9% dels vots. Una força que, segons Iglesias, es mou en la cultura de la derrota. Herrera i Iniciativa s’adapten per guanyar, el preu pot ser la desaparició.

Close
Benvingut a joansole.cat
També em pots seguir a les xarxes socials