Periodista

Jove, estigues quiet… Si us plau!

Som un país on l’acció al carrer està molt mal vista, potser serà perquè la primera meitat del segle XX va ser tan moguda que hem desenvolupat en el nostre ADN una mena de sensibilitat que ens reclama la màxima discreció i mirar de no molestar, ens autofustiguem catòlicament cada vegada que un contenidor es mou uns 15 centímetres del seu lloc original.

L’acció d’ahir d’Arran a la seu del Partit Popular Català és un exemple més d’aquesta prudència de barret de copa. Per una vegada que una organització jove i independentista planteja una acció, millor o pitjor plantejada, no hi ha hagut ni una sola veu política, més enllà de la dels seus, que hagi dit, “home, potser tenien raó aquests nanos”. Cap, ni les més revolucionàries dels comuns que reivindiquen l’acció social representada en l’escrache, ni la dels que abracen les manifestacions de col·lectius com els ‘Iaioflautes’ o la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a les seus dels partits o institucions bancàries. Resum: “aquests joves de l’Arran són uns rucs”.

És fàcil entendre el punt de vista contrari a l’intent d’ocupació d’ahir, “els mitjans de Madrid tenen la foto que volien i la teoria sobre la ruptura social de Catalunya agafa força en un moment clau”. Sí, podem entendre la tesi de la manca de paciència, “són joves i no tenen espera, ja volen la data del referèndum!”, però no oblidem que som en l’enèsima fase final del procés. En aquell Coll del Tourmalet que començà l’11 de setembre del 2012, semblava tancar-se amb la consulta del 2014, anava a sentenciar-se en les eleccions del 27 de setembre del 2015 i ara s’allarga a la segona quinzena del mes de setembre amb el referèndum. No sé si és només cosa meva, però després de cinc anys de caminada és coherent pensar que això ja necessita un punt final, sigui per bé o per mal, és necessari. Estem repetint els mateixos debats amb diferents actors, ens preguntem si el referèndum serà legal de la mateixa manera que ho fèiem el 2013 amb el 9N. Analitzem les possibles accions de l’Estat contra la Generalitat com si l’article 155 no estigués en totes les tertúlies de fa quatre anys. Les guerres de declaracions són constants i evitem la paraula unilateralital perquè amb un 48% dels vots no es pot fer, què més dóna si la República espanyola es va fer amb el mateix percentatge.

Arran ahir es va equivocar, es va mobilitzar i havia d’estar quieta, asseguda, passiva i adormida perquè la campanya pel referèndum ja ha començat, ERC des de fa mesos i el PDeCAT des de dissabte passat.

La qüestió que em genera l’escena d’ahir és, perquè una acció d’Arran a les portes de la seu del PP és dolenta i, en canvi, l’ocupació d’un banc és bona? No és una agressió que un ministre d’Afers exteriors asseguri que l’Estat deu favors perquè països es manifestin en contra del procés? No és una agressió que l’Estat no pagui el 50% de la llei de dependència? No és una agressió el sistema de Rodalies? No és una agressió que el govern de l’Estat freni el corredor Mediterrani? No és una agressió que hi hagi fons reservats per potenciar l’Operació Catalunya contra polítics catalans? No és una agressió que l’expresident de la Generalitat sigui inhabilitat, juntament amb tres exconsellers, per posar les urnes el 9 de novembre? Quan Arran es planta davant la porta del PP ho fa amb la mateixa dignitat que ho fa qualsevol altre moviment que reclama al partit que governa una resposta a les seves demandes. Però per si de cas.. Joves, estigueu-vos quiets. Si us plau.

Close
Benvingut a joansole.cat
També em pots seguir a les xarxes socials