Periodista

La mort del quart poder

Hi ha quatre poders, l’executiu el legislatiu, el judicial i el del periodisme. Moltes vegades m’he preguntat si això era cert, i la veritat és que recordant l’escàndol de Watergate pensava amb optimisme que això era així. La investigació de dos periodistes del Washington Post va aconseguir desenredar un cas d’escoltes il·legals que va beneficiar a Richard Nixon per ser reelegit president dels Estats Units. El periodisme, aleshores de l’any 1972, va exercir el seu ofici de control que necessiten els ciutadans i que poques vegades és capaç de dur a terme el que té funcions públiques. Però ara és així?

El cert és que per desgràcia l’estat del periodisme cada vegada és més agonitzant, sobretot si les veus que auguren la fi de la premsa en paper acaben tenint raó. Les notícies ràpides sense filtrar i la necessitat de ser el primer en donar un titular està matant el gremi que durant un temps controlava les pràctiques il·legals dels altres tres poders. Com va fer Zola amb el ‘J’acuse’ que va fer revisar el cas Dreyfus.

No hi ha interpretació i tot és basa en informació: titulars de polítics que t’estampen el seu discurs i una mirada desviada per conservar els amiguismes. El cas Palau n’és un exemple, com pot ser que l’any 2008 els veïns de la zona denunciessin greus irregularitats i no fos fins el 2009 que es van començar a investigar? El PSC de l’Ajuntament de Barcelona no podia permetre’s quedar en ridícul i al·legar que no sabia res d’aquestes pràctiques, mentre que Convergència no quedava gaire ben parada amb els diners que rebia d’aquesta institució per finançar les seves campanyes electorals.

L’estat del periodisme és agonitzant, i jo pretenc guanyar-me la vida aquí al igual que moltes promocions que es graduen aquest any en la llicenciatura del quart poder. I només en ells, i en les futures generacions, podem restablir la força de la premsa. Interpretar, investigar, procurar ser de nou el poder que es proposa controlar els altres per mantenir un sistema correcte. Deixar enrere els amiguismes i retrobar la figura quasi d’inspector que semblem haver perdut. És decisió nostra situar-nos al costat del polític o de la societat. Continuar vivint del sistema o controlar-l’ho. La figura del periodista no és la d’un showman o d’una estrella de cinema que és reconeguda a tots els locals que visita, és la d’una persona que posa per davant el control abans que el seu nom.

Close
Benvingut a joansole.cat
També em pots seguir a les xarxes socials