Periodista

La precarietat del títol universitari

Fa quatre anys, durant una classe de periodisme, un sociòleg es va dirigir a l’aula per etzibar-nos que la generació present era la més preparada de la història d’aquest país. En aquell moment no vaig poder estar-me de posar en dubte el futur que ens esperava als 40 estudiants que l’escoltàvem. La seva teoria xocava amb d’altres que ressonaven pels passadissos de la facultat i en altres assignatures on l’ànim depressiu del professorat ens motivava al suïcidi col·lectiu: “quan acabeu, la crisi seguirà i serà pitjor!”. Només els hi feia falta un bastó llarg de fusta a la mà i el crit de “fugiu, fugiu si voleu viure!” per dotar-li de més drama a l’escena. De fet, els qui hagin vist ‘El Senyor dels Anells: El retorn del Rei’ poden trobar el paral·lelisme en el moment en què Denethor, quan veu les tropes de Sauron a les portes de mines Tirith crida: “Rohan ens ha ignorat. Théoden m’ha traït. Abandoneu els llocs! Fugiu si voleu viure!”. Vindria a ser el mateix.

Ahir l’Institut d’Estadística de Catalunya va fer públic el rànquing de natalitat i noms de l’any 2015 on registra que Marc i Martina són els noms més utilitzats i la natalitat ha caigut un 2%. Em sembla breu la caiguda, i m’aventuro a dir que en els pròxims anys s’accentuarà per una raó molt senzilla: si es pretén que tinguin fills aquells que avui viuen en la precarietat és tenir més il·lusió que un nen la nit abans de reis. Aquesta manca de recursos o de poder adquisitiu, que alguns poden contextualitzar en la crisi econòmica, és un mal crònic que va més enllà d’aquest cicle. És una actitud, és menystenir una formació. És vomitar sobre aquella cita universitària que diu, “si tens un bon currículum, trobaràs feina”. Afirmació totalment contrarestada pels joves aturats que a la seva motxilla carreguen un títol universitari amb un postgrau o un màster i que el millor que han trobat és una jornada de 8 hores per 600€.

No és només la manca de recursos per plantejar-te en algun moment formar una família, tot i que el fet de sondejar aquesta possibilitat seriosament ja provoca una riallada amb eco ensordidora. És la fase prèvia, és trobar un pis que puguis pagar, és tenir la santa llet de gaudir d’un contracte que no sigui temporal o sense la sospita constant que en algun moment et poden acomiadar. És la impossibilitat de poder dir, davant de tot això, “per aquí no hi passo”, no penso tragar amb un contracte explotador on l’esforç acadèmic dels últims 15 anys queda en una mena d’anècdota. La realitat és que el descens del 2% de la natalitat és una broma amb els més de 500.000 joves que en el període 2012-2014 van marxar d’Espanya per buscar feina a l’exterior, el 80% dels menors de 30 anys que encara viuen amb els seus pares o el més de 40% d’atur juvenil.

Close
Benvingut a joansole.cat
També em pots seguir a les xarxes socials