Periodista

Les ferides que l’independentisme no pot provocar-se

Twitter és una xarxa de cultiu de comentaris massa calenta com per a poder considerar-la seriosa. El mateix Jordi Basté, en una entrevista a REVISTA MIRALL, exposava que el millor és prendre’s aquesta àgora com “un espai d’ironia i conya”. Tanmateix, la tensió que està provocant el procés consultiu de la CUP i l’organització d’aquesta comença a excitar el posicionament i l’expressió més dura del col·lectiu independentista que pot provocar ferides profundes, i de cicatriu, molt perilloses contra ell mateix.

La primera consideració que ha de fer el sobiranista és que en aquest procés tothom en forma part, la monopolització d’aquest no és de cap força política per més o menys representació que es pugui tenir. Tots els diputats tenen el mateix valor perquè el procés constituent tiri endavant, les concessions han de venir de totes parts. Els acords més estables són aquells que es fan amb els extrems; si la dreta burgesa és capaç de pactar amb l’esquerra popular, i viceversa, hi haurà el pacte més sòlid de la democràcia catalana. L’estructura que es vol edificar és d’una dificultat majúscula i que va més enllà d’una presidència, és la constitució d’un Estat.

La segona consideració és l’oportunitat històrica que no es pot desaprofitar, l’alta participació i la majoria absoluta independentista al Parlament emplacen a tots els elements polítics i civils independentistes a escoltar, aportar i respectar les postures sense entrar en discussions que puguin obrir ferides difícils de cicatritzar. En aquest sentit, cal tenir en consideració que el context ha canviat. La CDC d’avui és la mateixa que la del pacte del Majestic? És el president Mas de les retallades el mateix que desobeeix l’Estat i posa les urnes el 9 de novembre? És la mateixa CUP que va donar suport a Mas per fer realitat el 9N la mateixa que avui no el vol veure? És el mateix partit que setembre passat per veu de Quim Arrufat deia: “Mai m’hagués pensat que a les portes de la fundació d’una República i l’obertura d’un procés constituent hi hauria una esquerra bloquejant”?

Junts pel Sí i la CUP tenen fins al mes de gener per arribar a un acord que vagi més enllà del sí a un polític. Aquest últim mes la força popular ha centrat el seu discurs exposant que el més important no és el qui, no obstant això, ahir en el debat nacional va quedar pales que els més de mil membres que van participar prefereixen noves eleccions abans que la presidència d’Artur Mas. Els càntics “alerta Convergència, se’ns acaba la paciència” són de molta miopia política, ja que resumeix la situació actual dels acords a fílies i fòbies de dos partits. Arribarà un moment en què s’haurà de posar per sobre del partit el projecte, com va fer ERC. Si prima la cohesió del partit a la República catalana, malament. Si la situació arriba al límit, Artur Mas pot esdevenir una figura política catalana històrica si s’aparta davant l’atzucac de la presidència i cedeix el lloc a una figura de consens perquè el procés segueixi endavant. El gest allargaria la seva carrera política i podria col·locar-lo com uns dels millors situats per ser el primer president de la República catalana.

Si el que es pretén és construir un país, aquest no pot dibuixar-se amb un ànim excloent. Al cap i a la fi, és fàcil considerar la postura popular com l’exclusió d’una persona. Se’n poden fer moltes lectures del context i la situació de cada força, però només se’n farà una si hi ha noves eleccions: fracàs del projecte per la República catalana, segueix l’autonomia asfixiada econòmicament. “El vot de la meva vida que em van demanar el 27S ha servit perquè es barallin amb més ganes que mai”. Com diria Jordi Sánchez, “la revolució dels somriures somriu menys i la independència és més lluny”. Encara diria més, el somriure s’apaga amb dos germans barallats i plens de ferides difícils de curar.

 

Close
Benvingut a joansole.cat
També em pots seguir a les xarxes socials