Periodista

Moda Curvy: tinguis la talla que tinguis, troba la manera de veure’t bé

Descobreixo la moda curvy arran d’un article de la revista Time de fa uns mesos en què alerta d’una nova moda que a poc a poc va agafant el seu espai. Pirelli Calendar i Sports Illustrated són els primers indicis que alguna cosa està canviant, la dèria del 90-60-90 sembla desdibuixar-se davant una moda que sembla respondre més bé a la normalitat social, marcada per uns estereotips físics molt concrets.

Soycurvy.com i la Lídia Juvanteny representen a casa nostra aquest nou corrent, molt crític i segur a l’hora d’exposar les seves incoherències.

Be curvy is an actitude, més que un eslògan sembla una declaració de principis.

Sí, és igual com siguis perquè pots viure bé i content amb com ets.

Més que imatge, sou filosofia.

I tant, és una filosofia. En el món de la moda si no estàs prim, no entres… Més ben dit, si no tens una estètica concreta. Nosaltres defensem que et sentis bé, t’acceptis i t’estimis tal com ets. Si estàs gras, ets alt, el que sigui…, acceptat i agrada’t. Intentem que les noies que no estan dins dels estereotips vegin que hi ha gent com elles que viuen bé, que no resten tancada amb la intenció d’algun dia formar part d’aquests cànons.

Quan comenceu?

Ho comença la Raquel des de Madrid, va contactar amb mi quan va descobrir el meu blog  i em proposa fer-ne un conjunt . Neix per ajudar a les nenes, la gent contacta amb nosaltres per diversos motius relacionats amb la seguretat personal o problemes amb la roba, entre ells hi ha el fet que no troben pantalons de les seves talles a les botigues normals. Els nostres posts estan sobretot fets a partir de les coses que ens passen, sempre amb un toc d’humor, prendre’s bé les coses i acceptar que són així.

La Raquel i la Lídia, entre Madrid i Barcelona
La Raquel i la Lídia, entre Madrid i Barcelona

“El món de la moda és un món molt tancat, és una secta tot i que a poc a poc van sorgint coses noves

Moda i reivindicació. En el post titulat Haley Morris-Cafiero, lo que aguantamos los gordos exposeu fins a quin punt la gent grassa és jutjada per la seva aparença.  

Fem un mix que ens ajudi a acceptar-nos i també ens movem dins el món de la moda perquè és un espai que ens ajuda a arribar a aquella gent que busquem. El món de la moda és un món molt tancat, és una secta tot i que a poc a poc van sorgint coses. El nostre blog és una sortida per a aquella gent que no s’identifica amb els estereotips, una dona amb una talla 42 no pots identificar-se amb una de la 36 perquè no li quedarà igual la roba. Vius amargat quan compares com et queden a tu els pantalons en comparació a la imatge de la fotografia. La idea és: tinguis la talla que tinguis troba la manera de veure’t bé.

Seguretat personal, autoestima.

Exacte, un cop et sents bé amb tu mateix tot funciona. Jo no m’he trobat amb una situació de baixa autoestima, el que sí que he viscut són molts insults. Durant l’època de l’institut, i en general, la gent és cruel. De la mateixa manera que em diuen gorda per ser com sóc a qui porta ulleres li diran cuatro ojos. Jo accepto que sóc així, però no em defineix com a persona.

El feedback a les xarxes deu ser constant.

Sobretot a Facebook, els comentaris i missatges sempre arriben a la nostra pàgina o directament ens ho envien via email.

“Jo accepto que sóc així, però no em defineix com a persona

Quins són els vostres referents?

La majoria són dels Estats Units perquè a Europa no entra encara aquest corrent curvy, no hi ha mercat ni marques. Ara mateix no es pot viure d’aquesta moda.

Alguna marca hi haurà…

No tantes com les que pot tenir algú que té una 38.

Amb el que exposes, viure del vostre blog és molt difícil o impossible… 

És difícil, aquí només tenim tres marques que es dediquin a les talles grans: Violeta by Mango, Asos Curve i Marina Rinaldi. No pots viure amb un espai tan limitat.

Per què a les grans passarel·les no es veuen talles grans? 

Els dissenyadors dissenyen per estereotips, i ho fan per una talla concreta. No esperis que quedi bé la mateixa peça de roba en altres talles. Si aquests no canvien la manera de fer-ho, no hi ha res a fer. Per exemple, a Madrid fan una desfilada de moda curvy, i la majoria de les marques són estrangeres perquè aquí no hem començat encara a treballar. Sí, hi participa El Corte Inglés i Marina Rinaldi entre altres, però el problema rau en coses com que les nostres passarel·les les fan a part, ens exclouen de les grans passarel·les. És tan difícil dedicar, entre les desfilades, alguna sobre talles grans?

Lídia Juvanteny / justshootme.es
Lídia Juvanteny / justshootme.es

Si us exclouen, per què formar-ne part?

La relació que tenim amb la moda és la que volem. Pots seguir les tendències o no, però tothom la necessita en certa mesura perquè, agradi o no, és el que trobaràs quan vagis a comprar roba. Tothom viu dins la moda.

L’origen dels estereotips, segons apuntaves, vénen dels dissenyadors. Per què no interpel·lar-los directament o promoure la creació d’una marca que ocupi el buit de mercat que denuncieu? 

Són molts diners, un mileurista no pot plantejar-se tirar endavant aquest projecte. El que pot tenir més recorregut és demanar vestits a mida als dissenyadors, aquí a Barcelona n’hi ha molts, però en lloc de pagar 70€ per unvestit en pagaràs 400€. El que fan falta són marques del mass market que et permetin comprar i viure la moda.

“Les passarel·les de talles grans les fan a part, ens exclouen de les grans passarel·les”

Llegíem durant les passades festes de Nadal un titular que deia Una modelo de tallas grandes protagoniza la nueva campaña de Christian Louboutin. El text concretava que la Clementine utilitza una talla 40 i 42

El problema és que les models de talles grans no són de talles grans, de mitjana la gent sol tenir una 40. Les models tenen una 34-36 i la que més una 38. Amb les curvys el que passa és que considerem talles grans a partir de la 46, una talla que, per cert, en moltes botigues ja costa de trobar. La majoria de botigues no tenen talles més grans de la 46, quan ja es poden considerar talles grans. Les models de talla gran tenen una 40-42, i tu t’ho has d’imaginar amb una 48.

Hi ha models de les talles 46-48, moltes menys, així que el pastís es reparteix tot entre unes poques. Violeta by Mango utilitza unes nenes que flipes… No semblen de talla gran… Els hi fan portar faixes reductores perquè semblin més curvy. A més, afegeix que aquestes models són molt altes, el que la fa més estilitzada. Tens una 42-44? Sí, però fas 1,78cm… Estem en les mateixes. Per sort els blogs ajuden a veure com queda la roba a la gent “normal”.

Lídia Juvanteny / justshootme.es soycurvy.com
Lídia Juvanteny / justshootme.es

Entenc que no utilitzeu photoshop.

Per llums i colors sí, clar. Però per treure’m panxa? No té cap sentit. Conec una blogger que explicava que es treia panxa en les seves fotos, i tenia una 38…!

Hi ha qui us acusa de promoure l’obesitat.

Ens ho pregunten sempre! És molt estúpid pensar que estar obès és millor que estar fi. Jo sempre dic que la qüestió és estar sa, pots estar prim i fer una dieta de merda que et provoqui tenir el colesterol pels aires i no aguantar ni 30 minuts al gimnàs. Tot rau en estar sa, la idea aquesta que el gras ho és perquè menja moltes pastes i tot plegat és un tòpic. El concepte d’estar sa no és estar prim, estar prim és una conseqüència d’estar sa.

“Hi ha marques que tenen models amb faixes reductores perquè semblin més curvy”

Et fartaràs de veure a les pel·lícules com el gras sempre té menjar a la mà. 

I tant, perquè el prim ha de sortir menjant una fruita i jo un donut? És quelcom que ens han ficat al cap… Mira, la majoria de models no estan sanes perquè mengen molt malament. El tema és, si estàs grassa i no t’agrades tens dues opcions: o t’aprimes o t’acceptes tal com ets.

I la pressió social.

Nosaltres anem per lliure, mengem bé i fem esport. El problema social és que importa molt què pensa la gent. Quantes noies hi ha amb els pits operats? O el nas? Em sembla tot el mateix.

Per què el vostre perfil em sembla més realista que el de les altres bloggers? Potser serà perquè les platges, els hotels i els llocs collonuts no són una tònica i exposeu un ideari que és assumible. 

El que passa amb els blogs és que quan et comences a guanyar la vida amb ells et transformes en publicitat, et diuen: “tal dia has de publicar això a instagram, has de sortir amb un Kaiku Caffè Latte, et pago un viatge al Marroc però has de fer-te una foto a l’habitació…”. I has de fer-ho! Tot i que potser no t’agrada. Et paguen, viatges gratis i deixes de ser qui eres per transformar-te en un reclam publicitari.

Lídia Juvanteny / justshootme.es
Lídia Juvanteny / justshootme.es

“La majoria de models no estan sanes perquè mengen molt malament”

I si ara a vosaltres us ofereixen el mateix, què?

Ja rebutgem moltes coses, tenim molt clara la nostra identitat. Hi ha projectes que encaixen i altres que no. Precisament perquè no vivim del blog no hem d’acceptar aquestes coses, ja tinc una altra feina. El problema no és que et paguin un viatge a Nova York i et diguin que et facis una foto a l’hotel, és que et marquin el que faràs cada dia. Les nenes que venen allò idíl·lic acostumen a ser un producte.

Parles d’elles com a productes.

Són una inversió publicitària, treballen amb totes les marques. Totes. Si busques unes etiquetes com la que deia abans del Kaiku Caffè Latte veuràs a totes les bloggers amb una tassa, els hi paguen 500€ i ja està. Amb mi va contactar Lidl per fer un post, i vaig dir que no. Al meu blog no surt menjar. Quan poso alguna cosa que m’agrada ho poso perquè jo vull.

Què volia Lidl?

Jo no publico, per exemple, la meva compra al supermercat. No per oferir diners ho faré… Hi ha moltes marques que ens ofereixen coses, sigui de roba, vibradors, menjar… Però no volem perdre el que fem, ens segueixen perquè els hi agrada el que fem.

“Les nenes que venen allò idíl·lic acostumen a ser un producte”

Però si els hi agrada el que fas, si publiques això de Lidl ho compraran… 

Sí, però no em compensa fer una cosa que no m’agrada, ja que no visc del blog. Quan vius d’ell hi ha campanyes que no pots rebutjar, una d’elles era de Calvin Klein #shareyoursexy. Si busques coses d’aquestes, t’ho acabes menjant. Com totes les bloggers que no han ensenyat mai la seva roba interior i, de cop i volta, l’ensenyen. Segurament aquesta gent no ha ensenyat mai la seva roba interior, però els hi envien les calces i ho fan. Hi haurà seguidors que la compraran, però et compensa fer això? Jo crec que no.

Seguiu una filosofia fins al final.

Ja et dic, quan ets un producte deixes de poder dir ‘no’ a algunes coses. Si vols viure del blog has d’acceptar coses que potser no t’agraden, a no ser que el teu blog sigui tan potent que t’ho puguis permetre.

Dieu al blog, “gritamos al viento: quiérete como eres”.

Aquesta és la nostra filosofia.

Lídia Juvanteny / justshootme.es
Lídia Juvanteny / justshootme.es
Close
Benvingut a joansole.cat
També em pots seguir a les xarxes socials