Periodista

“Quina llàstima!” / “¡Qué lástima!”

pujolgrandednCom si fos un vell amor amb el qual poc et ve de gust coincidir per no recordar velles estampes, Jordi Pujol s’ha convertit en aquest entranyable company que d’un dia a l’altre et va trair i et va desil·lusionar fins a tal punt que el teu estat d’ànim es balanceja entre la decepció i la ràbia. A pesar que ara resulta que tots sabíem que ocultava alguna cosa “estava claríssim”, una vegada confessada la veritat, ens esforcem per justificar que no hi ha relació entre el Pujol polític i la persona. Tot sigui per salvar una mica d’aquest afecte que teníem.

Constato, pels comentaris d’individus que sempre han estat pujolistes, que seguien votant a CiU perquè “és el partit de Pujol” i per gent de les joventuts de Convergència Democràtica, que el dol per la pèrdua d’un home que semblava exemplar és intens. “Ell semblava així, com nosaltres, et parlava de tu a tu”. Ho feia, de la mateixa manera que un mestre es dirigeix al seu aprenent perquè sigui un home amb valors.

El qui el va estimar, li dol quan el veu parlar amb la premsa amb aquest carisma que sempre tindrà. Li dol quan apareix amb una només sabata perquè s’ha fet un esquinç. Li dol perquè han estat aquests trets els que el van portar a ser un home símbol a Catalunya, que no és el mateix que ser un símbol o bandera del país. Però ja se n’ha anat, i toca passar pàgina com sigui.

El que els hi queda de Pujol és aquesta expressió de “quina llàstima!”. Em comentava una companya: “és trist que just ara, ja en el final de la teva vida, hagis d’acabar així. És una llàstima”. I ho és, però no sé per qui ho és o ho ha estat més, si para ell o per a tots aquells que van creure en ell. Perquè el mentider coneix la mentida, els que la van creure, no

———————————————————————————–

 

Como si fuera un viejo amor con el cual poco te apetece coincidir para no recordar viejas estampas, Jordi Pujol se ha convertido en este entrañable compañero que de un día a otro te traicionó y te desilusionó hasta tal punto que tu estado de ánimo se balanceaba entre la decepción y la rabia. A pesar de que ahora resulta que todos sabíamos que ocultaba algo “estaba clarísimo”, una vez confesada la verdad, nos esforzamos para justificar que no hay relación entre Pujol político y el personal. Todo sea para salvar un poco de este afecto que teníamos.

Constato, por los comentarios de individuos que siempre han sido pujolistes, que seguían votando a CiU porque “es el partido de Pujol” y por gente de las juventudes de Convergencia Democrática, que el duelo por la pérdida de un hombre que parecía ejemplar es intenso. “Él parecía así, como nosotros, te hablaba de tú a tú”. Lo hacía, del mismo modo que un maestro se dirige a su aprendiz para que sea un hombre de valores.

Al que le quiso, le duele cuando lo ve hablar con la prensa con este carisma que siempre tendrá. Le duele cuando aparece con un sólo zapato porque se ha hecho un esguince. Le duele porque fueron estos rasgos los que lo llevaron a ser un hombre símbolo en Cataluña, que no es el mismo que ser un símbolo o bandera del país. Pero ya se fue, y toca pasar página como sea.

Lo que les queda de Pujol es esta expresión de “qué lástima!”. Me comentaba una compañera: “es triste que justo ahora, ya en el final de tu vida, tengas que acabar así. Es una lástima”. Y lo es, pero no sé por quien lo es o lo ha sido más, si para él o para todos aquellos que creyeron en él. Porque el mentiroso conoce la mentira, los que la creyeron, no.

 

 

 

Close
Benvingut a joansole.cat
També em pots seguir a les xarxes socials