Periodista

Sense respecte, perduts

Article publicat al número mensual d’octubre de Revista Mirall

Hi ha una mena de malaltia que encara continua ben viva avui en dia. Malgrat que el segle XXI és un context històric en el qual se solen descartar -equivocadament- una sèrie de comportaments intolerants, és fàcil detectar que avui dia la nostra societat continua mancant de l’educació suficient per a poder superar la barrera del prejudici ètnic.

Aquest mes de setembre, moltes lligues de futbol de diferents categories han iniciat la competició. Un món que mereix una anàlisi amplíssima, des de l’exigència d’uns pares que volen tenir el nou Messi a d’altres que concreten les seves frustracions i dèries contra els àrbitres o els jugadors de l’equip rival. Recordo un company d’universitat que va redactar un reportatge magnífic on narrava a través d’una crònica les reaccions, pressions i frustracions de nens menors d’edat. Nens que, no està de menys dir-ho, solen apuntar-se a les activitats esportives per jugar amb els seus amics i practicar aquell esport que més els hi agrada.

Model a imitar

Encertadament, hi ha anuncis de televisió que mostren com els fills imiten els seus pares. Si ells resten el dia enganxats a les tauletes, al mòbil i amb prou feines interaccionen amb la família, no esperem que després els seus petits mostrin interès en establir conversa, tinguin l’hàbit d’explicar els seus sentiments, expliquin les històries del seu dia a dia o puguin “viure” sense tenir un bon mòbil a la butxaca.

Moltes vegades és en aquesta línia, és on es construeix el prejudici. Han vist mai un partit de futbol entre nens petits? Recomano l’exercici de passar tot un dia a un camp municipal d’esports veient partits de futbol. Veuran cops i puntades en totes les categories, la diferència rau en què els més petits xoquen, i segueixen jugant, perquè volen jugar i prou. A mesura que va avançant el dia, com espectador, veurà que el camp s’anirà omplint amb partits de categories superiors, el to dels pares augmentarà i, les puntades i els xocs vindran seguits -no sempre- d’una resposta agressiva d’un dels jugadors o d’algú de la grada, que aprofitant la distància farà ús de la valentia per exhibir una delicada varietat de comentaris enginyosos que té l’insult per cirereta.

Tolerància zero

La millor educació que es pot donar és aquella que t’ensenya que tant es pot perdre com guanyar. Tant es pot rebre un cop, com es pot donar. I que, siguin les circumstàncies que siguin, sempre s’ha de tenir respecte per l’adversari.

En molts camps municipals de Catalunya se senten crits i insults racistes que al meu entendre mereixen tota l’atenció de l’àrbitre del partit i de la Federació Catalana de Futbol. Si es volen evitar imatges tan lamentables com les que es van donar en el partit Llagostera – Racing del maig passat, cal posar-se dur en totes les categories. El racista és l’expressió més denigrant de l’humà, sense respecte i tolerància, estem perduts.

Captura de pantalla 2014-10-07 a las 09.56.44

Close
Benvingut a joansole.cat
També em pots seguir a les xarxes socials