Periodista

Un cap de Franco i poc més

Publicat a Revista Mirall

Tenien raó els qui des de l’Ajuntament de Barcelona van avisar que les crítiques sobre l’exposició s’havien de fer un cop s’inaugurés l’espai. D’acord que aquest argument servia per evitar fer front al debat de la idoneïtat del Born CC per exhibir l’estàtua de Francisco Franco, però tenia el seu encert estratègic. Què més dóna si la presó La Model o la comissaria de Via Laietana poden ser els emplaçaments més encertats per recordar la barbàrie feixista a Barcelona, aquest és un tema menor. Hem de mirar la lluna, hem de contemplar la grandesa de col·locar un assassí del segle XX en un espai on es commemora la caiguda dels qui van defensar la ciutat el segle XVIII. Estar-hi en contra és propi del nacionalista català, de l’intolerant i el curt de mires que no és capaç de valorar la genialitat d’aquesta proposta. La ciutat no és prou gran per a contextualitzar en l’espai que toca els moments històrics que han marcat la identitat dels ciutadans de la capital catalana. Cal ser molt més agraït als arqueòlegs de la nova esquerra que estudien les societats, la cultura i reconstrueixen el passat. Gràcies a aquest nou món d’interpretacions, totalment desconegut pel ciutada corrent, el pròxim homenatge als veïns del barri de les barraques de Can Tunis i del Morrot es podria fer a Pedralbes.

La inauguració de l’exposició ‘Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà’ va viure dos moments molt interessants, el primer fou la fi del discurs del comissari, Manel Risques, qui no només va despertar algun comentari a cau d’orella que implorava que acabés l’anestèsia oral, sinó que es va aventurar a ridiculitzar les queixes amb el clàssic “dir-ho des del sofà”, lamentar que durant la dictadura, i un cop instaurada la democràcia, cap moviment popular hagués retirat les estàtues, “quan hi eren no les van treure”, i sorprendre amb l’afirmació que Franco va fer possible la modernització de l’Estat en la dècada dels 60. Totes aquestes afirmacions que el feien levitar des de la superioritat moral ridiculitzaven generacions que no van actuar per por, por a ser detinguts i executats, i que, ara sí, es queixen des del sofà perquè l’edat i el desgast físic els impedeixen sortir al carrer per manifestar que, potser, l’Espanya moderna dels 60 va ser possible per la pressió dels Estats Units i Europa, no pas per la direcció d’un estadista. No interpretarem les paraules del comissari com una defensa de la dictadura, ni de bon tros! Justificar una exposició que des del primer dia ha trepitjat merda no és una empresa agradable.

Tocava veure l’obra, el segon gran moment. Obren les portes de l’exposició, la gran expectativa frega els nivells mínims amb una presència tan minimalista que la resumiríem amb quatre grans cartells plens de mapes conceptuals, retalls de premsa, fotografies i, el gran final, un cap, el de Franco. El millor d’aquest cap és el següent, a tots els qui conec que han viscut el franquisme acaben reconeixent qui és: “és ell?”. Un final gloriós per una exposició que supera la nostra era cultural.

L’exposició és un cap, un cap i poc més. La informació de l’espai no dista molt de la que ofereixen les classes d’història de secundària. On és l’excepcionalitat? Aquesta galeria ha merescut tanta propaganda? El més destacat és a les portes del Born CC, on les discussions, els ous i la pintura recuperen aquell odi que s’anava apagant amb el pas del temps. No puc deixar de pensar en com hauria estat de simbòlic que l’estàtua del Franco decapitat acompanyés les portes de la presó que va assassinar Puig i Antich. Però això és només l’opinió d’algú que no comprèn com de meravellós arriba a ser la mostra ‘Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà’, és només la consideració d’algú que va trobar normal fa un any que Òmnium demanés justícia pels crims del franquisme en el 75è aniversari de la mort de Lluís Companys a l’avinguda de Josep Tarradellas amb el carrer de Nicaragua, davant la mirada passiva i derrotada de la presó La Model. No tinc ni idea de cultura.

Close
Benvingut a joansole.cat
També em pots seguir a les xarxes socials