Periodista

Una sentència per sobreviure i de cara a la galeria

La sentència del TSJC que inhabilita Mas, Ortega i Rigau és de cara a la galeria, una imatge borrosa d’allò volien. Descartada l’absolució, ja que hauria demostrat que el judici era una persecució política sense fonament, i que l’Estat, amb totes les institucions que el representen, s’exposava a una crisi d’autoritat que alimentaria els moviments independentistes, el TSJC ha apostat pel mal menor: una sentència curta, amb sanció econòmica, que satisfà mínimament les exigències unionistes.

L’expresident i les exconselleres havien de ser castigats, marcar un precedent que frenés les aspiracions no centralistes. Però no ha estat així, és una sentència fast food. És un veredicte a la catalana: prudent. Perquè si hi hagués un fonament legal molt clar, Mas, Ortega i Rigau haurien rebut una sentència molt més dura que l’actual.

Cal recuperar l’origen del procés judicial per entendre que això ha estat una jugada calculada per preservar el poder, o la sensació de poder, de les institucions estatals. Quan la Fiscalia General de l’Estat va ordenar el 8 de novembre del 2014 que s’obrís una investigació pel possible delicte de desobediència, prevaricació i malversació de fons públics no esperava que, onze dies més tard, nou fiscals catalans coincidirien per unanimitat i per escrit en què no hi havia fonament legal per presentar una querella. La postura dels fiscals catalans obria un debat que l’Estat no es podia permetre, la Generalitat havia estat capaç de torejar el govern de Rajoy i no tindria cap conseqüència. Enfurismats i amb ganes de venjança, es convoca per urgència la Junta de Fiscals per fer oficial que cal querellar-se contra el procés de participació ciutadana. Les urpes del poder executiu varen aprofundir tant en el poder judicial que un mes més tard el Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce dimitia per “raons personals”.

Max Weber deia que l’Estat es fonamenta en tenir el monopoli de la violència. En el cas que ens ocupa, l’Estat espanyol ha volgut fer prevaldre el monopoli del poder, i aquest poder, qüestionat per primera vegada des del retorn de la democràcia, no pot tolerar que unes urnes de cartó posin contra les cordes l’aparença de força que vol projectar. El pitjor d’aquesta necessitat imperiosa per fer prevaldre la força és que ha posat en dubte la separació de poders, ha forçat la dimissió d’un Fiscal General i ha provocat una reforma del Tribunal Constitucional que el fa jutge i executor de les seves sentències, allò que la Comissió de Venència diu que no l’avala com a institució neutral.

La sentència del TSJC constata un Estat superat, és un veredicte per donar-li sentit a un judici que segons nou fiscals catalans no tenia raó de ser. De cara a la galeria pot tenir certa utilitat per acontentar els sectors moderats, però és més un al·licient per motivar la unilateralitat independentista que no pas per calmar les feres inquietes que van veure com una autonomia va vacil·lar tot un Estat.

 

Close
Benvingut a joansole.cat
També em pots seguir a les xarxes socials